Category Archives: Lèxic i semàntica

País, nació o estat?

D’un temps ençà, aquests tres termes (país, nació, estat) quasi han perdut el seu significat lingüístic per la manipulació política. En aquest bloc escrivim des de la cultura, per això hem considerat oportú publicar aquesta entrada amb l’objectiu de llançar un poc de llum sobre aquests termes tan obscurits per les ideologies polítiques.

País: la paraula país prové del francès pays, paraula que remunta a un llatí tardà pagus, “camp”. Aquesta paraula francesa dóna lloc al derivat paysage, la qual manllevàrem en català “paisatge” i en castellà paisaje.  Hem acudit a un diccionari català i a un d’espanyol per a veure les definicions que donen:

País: 1. Unitat fisiogràfica o paisatgística. 2. Contrada, terra. 3. Territori propi d’una ètnia determinada. Gran diccionari de la llengua catalana.

 País: 1. Nació, regió, província o territori. 2. Paisatge. Diccionario de la Real Academia Española.

Nació: la paraula nació prové del llatí natio, “origen, naixement”. Vegem què en diuen els diccionaris:

Nació: 1. Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. 2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional. Gran diccionari de la llengua catalana.

Nació: 1. Conjunt dels habitants d’un país regit pel mateix govern. 2. Territori d’aquest país. 3. Conjunt de persones d’un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comú. Diccionario de la Real Academia Española.

Estat: Del llatí status. Açò diuen els diccionaris d’aquesta paraula:

Estat: Forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Estat: 5. Conjunt dels òrgans de govern d’un país sobirà. 6. En el règim federal, porció de territori els habitants dels quals es regeixen per  lleis pròpies, encara que estiguin sotmesos en certs afers a les decisions d’un govern comú. Diccionario de la Real Academia Española.

Com a conclusió podem extraure que un país pot ésser qualsevol territori, una nació és la identitat que prenen les persones que comparteixen un mateix origen i un estat és un territori amb fronteres polítiques establides que responen a un govern en comú.

Ací podeu consultar un article sobre el tema d’un professor de Geografia de l’IES Marratxí (Marratxí, Mallorca).

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica

Rosa dels vents

En català, com en qualsevol llengua que haja navegat i faenejat per les copioses aigües de la Mediterrània, cada vent (ço és, cada direcció del vent) rep històricament un nom. Ací mostrem aquells noms amb el quals són més coneguts, si bé val a dir que un mateix vent pot ésser conegut amb un altre nom arreu dels Països Catalans.

Significat dels noms:

  • Tramuntana: més enllà de les muntanyes.
  • Gregal: de grec.
  • Llevant: de llevar. El sol es lleva a l’est.
  • Xaloc: probablement de l’àrab šurûq, eixida del sol.
  • Migjorn: migdia.
  • Garbí: en àrab significa occidental.
  • Ponent: de pondre. El sol es pon a l’oest.
  • Mestral: de mestre amb el sentit de cabdal per ésser un dels vents més forts.

Refranys:

  • «Quan la tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador, ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell» (Alzira, Riberta Alta, País Valencià).
  • «Si és gregal i brusca dura, pescada segura» (Mallorca).
  • «Lo llevant porta l’aigua al davant» (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya).
  • «Xaloc, tanca la porta i fes bon foc» (Alcoi, Alcoià, País Valencià).
  • «Migjorn brut i tramontana neta, prest tindrem aigueta» (Menorca).
  • «Garbí a l’hivern, boca d’infern» (Vinaròs, Baix Maestrat, País Valencià).
  • «Vent de ponent, post el sol, post el vent» (La Garriga, Vallès Oriental, Catalunya).
  • «Déu mos guarde de tot mal i de ratxa de mestral» (Altea, Marina Baixa, País Valencià).

Leave a comment

Filed under Curiositats, Lèxic i semàntica

Gènere o sexe?

Cada vegada que algú diu o escriu violència de gènere, immediatament pense que no té la secundària, altrament sabria que les persones tenen sexe i les paraules, gènere. Però què volen dir amb violència de gènere? Perquè, sincerament, de vegades no és gens clar. Estan parlant de:

  1. la violència de l’home vers la dona,
  2. de la dona vers l’home,
  3. de la violència entre persones del mateix sexe,
  4. o tot plegat?

Si es refereixen a (1), aleshores haurien de dir violència masclista. Si en canvi és la dona qui violenta (2), seria normal parlar de violència feminista (femellista?), tot i que el diccionari i la societat en general comprenen el feminisme amb una altra accepció (d’açò ja en parlarem en avant). Per a (3) se m’acut violència unisexual. Finalment, per a (4), per què no dir violència sexual o violència domèstica (en tant que es seu de la família)? Potser així s’estalviarien els malentesos i les odioses generalitzacions, i a més a més parlarien clar i en català.

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica

La telefonia al dia

El Mobile World Congress (MWC), que té lloc a Barcelona del 25 al 28 de febrer, torna a situar la terminologia de la telefonia mòbil, associada als telèfons intel·ligents i les tauletes tàctils, en la primera línia de l’actualitat. 

Es tracta d’un sector de consum massiu i per això els termes d’especialitat d’aquest àmbit tecnològic han passat a ser d’ús corrent per a un ampli grup de consumidors: aplicació nativa, aplicació web, pantalla tàctil i multitàctil, giny, codi QR, comunicació de camp proper (NFC), etc. 

Hem recollit a La telefonia al dia (que es pot consultar en línia i en una versió per imprimir com a quadríptic plegable de la mida d’un telèfon mòbil) els termes més actuals de la telefonia mòbil de consum. Es tracta d’una actualització del producte publicat pel TERMCAT el 2012, que incorpora conceptes recents com ara quarta generació (4G), telèfon tauleta o taulèfon, o de màquina a màquina. 

Extret del següent enllaç.

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica

FORMACIÓ HISTÒRICA DEL LÈXIC. PART QUARTA: L’adstrat.

Després d’haver parlat del substrat i del superstrat, terminem la història de la formació de lèxic parlant de l’adstrat, la influència parcial entre llengües veïnes causada, normalment, per haver compartit un mateix territori.

Les llengües en contacte —és curiosa la reacció de la gent quan parle d’aquest fenomen, no hi ha ningú que no haja somrigut, ni que fóra tímidament— amb el català han estat (són) les següents:

Castellà (castellanismes). El castellà ha influenciat la formació del lèxic des de fa molts segles, aproximadament des del S. XIV: alabar, amo, avorrir-se, boda, burro, buscar, caldo, gamberro, guapo, pis, queixar-se, tarda, xato.

Occità (occitanismes). Els occitanismes són en majoria manlleus que daten de l’edat mitjana quan era típic escriure poesia en llengua occitana: ambaixada, bacallà, bosc, bressol, heretge, homenatge, rima.

Aragonès (aragonesisme). Amb major presència a terres valencianes: bresquilla, gaiato, pernil.

Francès (gal·licismes). Nombrosos manlleus francesos: amateur, beixamel, biberó, bidet,  bijuteria, bitllet, carnet, consomé, croissant, croqueta, dossier, dutxa, garatge, hotel, jardí, missatge, moda, patge, quiosc, silueta, somier, xofer.

Portuguès (lusitanismes): bambú, bus, cantiga, carambola, caramel, catre, melmelada, ostra, sarau.

Anglès (anglicismes): Els anglicismes, degut a la força de l’anglès en l’actualitat, són d’origen recent i augmenten a poc a poc: bar, bàsquet, bistec, còctel, escàner, eslògan, esnob, esport, futbol, golf, mànager, pòster, tennis, vàter, xip, zoom.

Cal destacar el cas de Menorca on, a causa de l’ocupació anglesa arran de la Guerra de Successió (s. XVIII), trobem molts anglicismes únics de l’illa: boinder, mèrvol, xoc (guix).

Alemany (germanismes): bigot, blindar, brindis, edelweiss, foehn, jiddisch, kàiser, kirsch, kitsch, leitmotiv, vals, zinc.

Italià (italianismes): L’italià també a deixat empremta en la nostra llengua, bé sia in situ, bé per mitjà de les arts com la literatura i la música: alerta, allegro, anxova, arlequí, attrezzo, bandit, batuta, camerino, capritx, escopeta, espagueti, novel·la, pallasso, partitura, piano, saldo, sobrassada, taràntula, xarlatà.

Llengües ameríndies (indoamericanismes). Les paraules provinents de les llengües ameríndies ens han entrat pel castellà arran de la colonització:  butaca, cacau, cacauet, canoa, cocaïna, hamaca, huracà, lloro, mico, patata, tomàtec (i les seues variants: tomaca, tomata, tomàquet, tomàtiga…), tabac, tauró, xocolata.

 També hem pres paraules d’altres llengües, de les quals, però, per a no fer un text massa llarg, només en nomenaré unes poques: caló (cangueli, endinyar, halar, pispar, xaval), japonès (bonsai, judo, samurai, tsunami), finès (sauna), rus (bolxevic, vodka), txec (robot), escandinau (iceberg), persa (divan), xinès (te).

Doncs dit i fet, açò és tot. Si us ha semblat interessant, teniu cap suggeriment o pregunta, o simplement voleu dir hola, no dubteu a escriure un comentari.

1 commentarium

Filed under Lèxic i semàntica

FORMACIÓ HISTÒRICA DE LÈXIC. PART TERCERA: El superstrat

Un altre concepte que cal saber per entendre la història del lèxic del català és el superstrat. Si en el substrat vèiem que una llengua nova en suplantava una d’antiga, en el superstrat la nova llengua no arriba a suplantar l’anterior, però sí hi deixa empremta a causa d’una llarga convivència. És a dir, una llengua B (llengües germàniques) arriba al territori on hom parla una llengua A (llatí), però la primera no suplanta la segona, sinó que hi crea una interferència lingüística de manera que la llengua A pren trets de la llengua B.

Influències de superstrat en la llengua catalana:

Germanismes (visigots, francs i germanismes existents en el llatí vulgar):

Lèxic comú: amanir, blau, coca, espia, falda, ganivet, lleig, sabó.

Topònims: Geltrú, Godella, Xivert.

Antropònims: Guillem, Alfred, Albert, Berta, Elvira.

Arabismes (més abundant en els parlars valencians i balears):

Lèxic comú: albercoc, guitarra, safata, arrova, almogàver, almadrava, cotó, quitrà.

Topònims: Alcalatén («els dos castells»), Benicàssim (de Beni, «fills»), Albocàsser (d’abu’l, «pare»).

Antropònims: Medina, Massot, Omar, Rufat, Vinatea.

El gran nombre d’arabismes en el valencià fa que trobem mots propis davant d’aquells emprats per la resta de catalanoparlants:

Safanòria ‘pastanaga’, dacsa ‘blat de moro’, tramús ‘llobí’.

Molts arabismes són fàcilment reconeguts per l’ús de l’article àrab al o de vegades a per aglutinació. Com a curiositat lingüística podem observar que alguns arabismes en català no present aquest article, mentre que sí el presenten els mateixos mots en castellà:

Barnús – albornoz, cotó – algodón.

Mossarabismes: Mentre que alguns estudiosos discuteixen la veracitat de mots de procedència mossàrab (la mateixa paraula mossàrab significa arabitzat), d’altres consideren que certs mots valencians tenen influx mossàrab:

Gaiato/a ‘bastó’, fardatxo ‘llangardaix’.

També alguns topònims: Llombai, Peníscola, Petrer, Puçol, Xeraco, Xixona.

En la pròxima entrada del bloc parlarem de l’últim concepte dins la categoria Formació històrica de lèxic: l’adstrat.

Commentaria

Filed under Lèxic i semàntica

FORMACIÓ HISTÒRICA DEL LÈXIC. PART SEGONA: El substrat

Continuant amb la formació històrica del lèxic, parlem ara d’un dels fenòmens esmentats anteriorment: el substrat.

Parlem de substrat quan una llengua que ha estat substituïda per una altra a conseqüència d’una conquesta o colonització continua influint els nous parlants.  Així una llengua A (ibèric) és substituïda per una llengua B (català), però alguns trets de la llengua A romanen en la llengua B.

Els substrats del català són majoritàriament llengües preromanes, però no solament. Els podríem classificar* d’aquesta manera:

  • Substrat provinent de llengües preromanes no indoeuropees (ibèric, èuscar, altres no identificades):  angula, boina, carabassa, esquerre, lleganya, Elx, Xàtiva.
  • Llengües indoeuropees, anomenades generalment cèltiques: banya, blat, camisa, trencar, Besalú (la Garrotxa).
  • Púnic (fenicis i cartaginesos): Eivissa, Maó, Espanya.
  • Hel·lenismes: aire, ametla, calaix, calamar, cosmos, Empúries, filosofia, Iberia, polp, psiquiatre.
  • Hebraismes: al·leluia, amén, call, dissabte, pasqua, serafí).

 

En la següent entrada parlarem del segon fenomen de formació històrica del lèxic: el superstrat.

 

 

 

*Classificació i exemples extrets del llibre D‘ací i d’allà. Curs de valencià. Superior C2. Editorial Tabarca.

Commentaria

Filed under Lèxic i semàntica

FORMACIÓ HISTÒRICA DEL LÈXIC. PART PRIMERA: Una introducció breu

El català és una llengua romànica; és a dir, prové del llatí vulgar o baix llatí, el llatí que parlava el poble en contraposició al llatí clàssic, més propi de les classes altes i per tant cultes. Les paraules llatines evolucionaren, es transformaren a poc a poc seguint lleis fonètiques en cada territori, la qual cosa comportà que cada llengua romànica adaptara de manera diferent un mateix ètim llatí:

FŎCUS > foc (català), fuego (espanyol), fuoco (italià), fogo (portugués).

De vegades, però, els parlants prengueren un mot diferent del llatí per a dir la mateixa cosa:

PAVORE > por (català), paura (italià).

METUS > miedo (espanyol), medo (portuguès).

Igualment cal esmentar que moltes paraules romangueren invariables en la nostra llengua:

Porta, idiota, cor, orgia, fortuna

A més a més de substantius (CAMBA > cama), verbs (AMARE > amar), i adjectius i adverbis (FORTIUS > fort, MELIOR > millor), també tenen origen llatí alguns topònims (Castelló, València, Reus) i alguns noms i cognoms (Marc, Màrius, Pere, Vidal, Blanch, Ferrer).

Tanmateix açò no significa que el català es forma només de mots llatins, el temps ha passat i diversos fets històrics han fet que la llengua evolucionara guanyant paraules noves i perdent-ne (o oblidant-ne) d’antigues. Avui dia el català es forma amb paraules d’origen ibèric, àrab, espanyol, francès, italià, grec, anglès… Parlar de la formació històrica del lèxic és parlar de tres conceptes fonamentals: substrat, superstrat i adstrat. Però d’això en parlarem en les següent publicacions. No us les perdeu!

Commentaria

Filed under Lèxic i semàntica

AMAR EN CATALÀ

Què se n’ha fet —n’hem fet—, del verb amar? Com és que ja no l’emprem en català? Avui dia tot és estimar. És que potser el pas del temps ha mutat els nostres sentiments? Si més no, sembla que sí ha canviat la forma com els expressem.  És amar, però, paraula reconeguda catalana? Sens dubte! Fem una ullada a les definicions que dóna el DIEC de tots dos verbs:

Estimar:

tr. [LC] Tenir bona opinió del que val (algú, alguna cosa). Tothom estimava la intel·ligència i el tarannà dialogant del pare.

I com a darrera accepció:

tr. [LC] Amar . Cada dia l’estimava més. T’estimo!

Amar:

v. tr. [LC] Tenir amor (a una persona o a una cosa). L’amo tant que no ho puc explicar amb paraules.

Hem passat, doncs, de tenir amor a una persona a tenir bona opinió del que val. Tanmateix continuem fent servir el substantiu amor amb plena tranquil·litat (ella no creu en l’amor; ferit en el seu amor propi; fer l’amor). Sembla que hàgem volgut mantenir aquest sentiment tant bo i bell, mes desterrar la manera més natural d’expressar-lo.

Heus ací un exemple clàssic:

«E girà’s de l’altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:

—Jo ame.

Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs.»

Martorell, Joanot. «CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador». A Martorell, Joanot. Tirant lo Blanch.

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica