Accentuació gràfica. Part tercera: L’accent diacrític – 2

Continuem i terminem la llista de mots diferenciats per l’accent diacrític.

Nét / néta: fill d’un fill o d’una filla Net / neta: sense brutícia
Nós: plural majestàtic de primera persona Nos: pronom àton
Ós, óssa: animal Os: de l’esquelet / ossa: conjunt dels ossos
Pèl: pelatge Pel: contracció de per + el
Pórca: subdivisió de la terra per a sembrar-hi Porca: truja
Què: relatiu amb preposició / interrogatiu Que: relatiu sense preposició / conjunció / quantitatiu ponderatiu
Rés: acció de resar Res: alguna cosa / cap cosa
Ròssa: animal vell i flac Rossa: dona de cabells rossos
Sé: verb saber Se: pronom reflexiu
Séc: senyal a la roba o a la pell que s’ha pressionat Sec: mancat d’humitat, sense suc / del verb seure
Sègle: sègol Segle: centúria
Sèu: greix animal Seu: domicili d’una entitat / del verb seure / possessiu
Sí, sís: afirmació Si: cavitat / concavitat del cos / cala / nota musical / pronom reflexiu / conjunció condicional
Só: forma arcaica d’ésser, primera persona del singular So: vibració sonora / article informal del parlar salat
Sóc: del verb ésser Soc: soca / esclop / mercat àrab
Sòl: terra, solar Sol: astre / nota musical / del verb soler / sense companyia / únic
Són: del verb ésser Son: estat de repòs (m) / ganes de dormir (f) / possessiu / ço d’en
Té: del verb tenir Te: lletra / pronom feble / planta
Tòt: broc gros d’un càntir Tot: sencer, totes les coses
Ús: acció d’usar / habitud Us: pronom
Vénda: tanda, torn / a Eivissa i Formentera: conjunt de caseries disseminades Venda: acció de vendre
Véns, vénen: del verb venir Vens, venen: del verb vendre
Vés: del verb anar Ves: tros de tela / veges
Véu: passat simple del verb veure Veu: so de l’home en parlar / mot
Vós: pronom de cortesia Vos: pronom feble

Alguns exemples:

  • Recordes què t’ha dit el capellà? Que no digues res durant el rés!
  •  Pel pel del gos s’escampen les puces.
  •  Si no estudies per a l’examen, aleshores  suspendràs!
  • Els xiquets són al llit, vés amb compte de no interrompre’ls el son.

Consells:

  • Els plurals i compostos de les paraules que porten accent  diacrític, també en porten: pèl, pèls, repèl.
  • Hi ha parelles de paraules que no es distingeixen amb accent diacrític: sa (que te salut) – sa (possessiu), set (gana de beure) – set (numeral)…
  • Entre un mot tònic i un d’àton, s’accentuarà aquell tònic: mà – ma.
  • En les parelles de paraules serà el substantiu qui normalment durà l’accent diacrític: nétnet.
  • El mateix succeeix als verbs:  éses, té – te

 

Proveu de fer exercicis.

Advertisements

Leave a comment

Filed under Ortografia

Accentuació gràfica. Part tercera: L’accent diacrític – 1

L’accent diacrític és aquell accent que s’utilitza per a distingir dos mots que s’escriuen igual però tenen significats diversos. Aquest tipus d’accent trenca amb les regles generals d’accentuació gràfica.

Atès el nombre gran de paraules que poden dur accent diacrític, hem decidit de llistar-les en dues parts.

AMB ACCENT SENSE ACCENT
Bé, béns: possessions

Bé: correcte

Be, bens: anyell

Be: lletra

Bóta, bótes: recipient per a contenir líquids Bota, botes: calcer / verb botar
Cóc, cócs: coca Coc, cocs: cuiner

Coc: carbó / bacteri / 1a persona de coure

Cóm, cóms: obi Com: adv. / conj. / 1a persona de comar (valencià i balear)
Cóp, cóps: copa d’un arbre / borralló Cop, cops: colp
Cós, cóssos: trajecte / cursa / solar Cos, cossos: tronc / col·lectiu / substància material / part principal d’una cosa / forat de l’agulla
Déu, déus: ésser suprem Deu: numeral

Deu, deus: aflorament d’aigua a la terra

Dóna, dónes: del verb donar Dona, dones: persona
És: del verb ésser Es: pronom personal reflexiu / article definit masculí del parlar salat
Féu: passat simple de fer Feu: conveni entre nobles / àmbit dominat per algú / present del verb fer
Fóra: imperfet de subjuntiu del verb ésser Fora: exterior / en esports: falta / preposició
Jóc, jócs: lloc on dorm l’aviram / ajocat Joc, jocs: acció de jugar
Mà: part terminal del braç / costat / classe social / en alguns jocs: donada o passada Ma: possesiu
Més: adverbi que denota superioritat / preposició d’inclusió / signe d’addició (+) Mes: unitat de temps / però
Mèu, mèus: miol Meu, meus: possessiu / planta
Mòlt, mòlta, mòlts, mòltes: del verb moldre Molt, molta, molts, moltes: adj. / adv. / pron.
Món, mons (!): planeta / societat Mon: possessiu masculí / llengua birmana
Móra, móres: fruit Mora, mores: retard en el compliment d’una obligació / magribina o musulmana/ del verb morir
Mòssa: osca Mossa: persona / trespeus per a la paella

 

Exemples:

El coc dóna un cóc a la dona.

Ma mare s’ha trencat la mà més d’un cop al mes. 

 

Commentaria

Filed under Ortografia

Accentuació gràfica. Part segona: Regles d’accentuació

Com ja vam explicar, l’accentuació gràfica segueix unes regles depenent de la situació de la síl·laba tònica. Si la síl·laba tònica es l’última de la paraula, direm que la paraula és aguda. Si recau sobre la penúltima, plana. En canvi, si la paraula que pronunciem amb més força és l’antepenúltima, aleshores direm que la paraula és esdrúixola.

Per a què ens pot servir a nosaltres tot açò? Per a titllar correctament les paraules. Ja, però per a què serveix la titlla (` o ´)? Per a aprendre a pronunciar correctament i per a evitar confusions (no és el mateix s’ha perdut un os que s’ha perdut un ós; sens dubte la segona situació seria més perillosa). Aleshores accentuarem:

-Les agudes acabades en vocal, vocal + s, -en, -in: camí, cabàs, pagès, pastís, arròs, gamarús, entén, Berlín.

-Les planes no acabades en cap de les terminacions abans esmentades: dèbil, portàtil, córrer.

-Les esdrúixoles s’accentuen totes (fàcil, veritat?): església, paciència, història, fórmula.

Accentuació gràfica amb diftongs i hiats

Alerta (o com dirien els italians: all’erta)! Si la paraula aguda fa diftong (en parlarem en avant) amb les vocals i, u, llavors el so esdevé consonàntic i no s’accentua. V. gr.: servei, palau, desmai.

Igualment cal recordar que si una paraula fa hiat (també en parlarem en avant) el diftong es trenca i sovint la paraula esdevé esdrúixola: ciències és esdrúixola perquè el hiat ie causa un trencament de síl·laba (ci-èn-ci-es).

Accentuació gràfica amb manlleus no adaptats

També cal tenir en compte que els manlleus no adaptats no s’accentuen si en la llengua d’origen no ho feien: per capita. Com sabem si són adaptats o no? El nostre amic el diccionari ens ho dirà.

Regles en les paraules compostes

-Adverbis acabats en -ment: Cal titllar-los només quan l’adjectiu es titlla. V. gr.: ràpid -> ràpidament.

-Les paraules compostes amb guionet s’accentuen gràficament si les paraules simples ho feien. V. gr: despús-demà

-Les paraules compostes sense guionet només s’accentuen una vegada si la segona paraula porta titlla, encara que totes dues simples s’accentuaren. V. gr.: Audiovisual (però àudio), fisicoquímic (però físic).

Regles en les abreviatures

Les abreviatures portaran titlla quan la paraula sencera la porte. V. gr.: íd. (ídem).

Vegeu també: L’accent diacrític.

Proveu de fer exercicis.

Commentaria

Filed under Ortografia

L’accentuació gràfica

Tot i que hom empra sovint la paraula accent per a designar la ratlleta (titlla) que hom escriu damunt les vocals, és més acurat usar la denominació accent gràfic, ja que també podem parlar d’accent prosòdic (força de la veu en pronunciar una síl·laba).

Els accents gràfics en català poden ser:

Accent greu o obert (`).

Accent agut o tancat (´).

Només s’accentuen les vocals (a, e, i, o, u).

La vocal a porta sempre accent greu (pàtria).

Les vocals i i u porten sempre accent agut (camí, iglú).

Les vocals e* i o poden portar accent greu o agut, depenent de si la pronunciació de la paraula és oberta o tancada (comèdia, arròs; érem, camió).

*La e presenta de vegades una doble accentuació segons el parlar. La normativa estàndard per al valencià, d’acord amb la pronunciació històrica i predominant al País Valencià, recomana l’accent agut (en oposició al català oriental) en els mots següents:

-Acabats en é,-és: café, interés.

-Infinitius acabats en -éixer, -éncer, -ényer: conéixer, véncer, estrényer.

-L’imperfet d’indicatiu acabat en -éiem, -éieu: féiem, séieu.

Les regles per a l’accentuació gràfica d’un mot depenen de quina és la seua síl·laba tònica, és a dir, la síl·laba on recau la intensitat de la veu en pronunciar-la. Així, en la paraula ordinador la síl·laba tònica és l’última: -dor.

Els mots que es formen amb una única síl·laba (monosíl·labs) no s’accentuen en general, llevat dels que porten accent diacrític (explicat en avant). Els mots amb més d’una síl·laba (polisíl·labs) porten l’accent gràfic sobre la vocal tònica seguint unes regles.

1 commentarium

Filed under Ortografia

Gènere o sexe?

Cada vegada que algú diu o escriu violència de gènere, immediatament pense que no té la secundària, altrament sabria que les persones tenen sexe i les paraules, gènere. Però què volen dir amb violència de gènere? Perquè, sincerament, de vegades no és gens clar. Estan parlant de:

  1. la violència de l’home vers la dona,
  2. de la dona vers l’home,
  3. de la violència entre persones del mateix sexe,
  4. o tot plegat?

Si es refereixen a (1), aleshores haurien de dir violència masclista. Si en canvi és la dona qui violenta (2), seria normal parlar de violència feminista (femellista?), tot i que el diccionari i la societat en general comprenen el feminisme amb una altra accepció (d’açò ja en parlarem en avant). Per a (3) se m’acut violència unisexual. Finalment, per a (4), per què no dir violència sexual o violència domèstica (en tant que es seu de la família)? Potser així s’estalviarien els malentesos i les odioses generalitzacions, i a més a més parlarien clar i en català.

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica

La telefonia al dia

El Mobile World Congress (MWC), que té lloc a Barcelona del 25 al 28 de febrer, torna a situar la terminologia de la telefonia mòbil, associada als telèfons intel·ligents i les tauletes tàctils, en la primera línia de l’actualitat. 

Es tracta d’un sector de consum massiu i per això els termes d’especialitat d’aquest àmbit tecnològic han passat a ser d’ús corrent per a un ampli grup de consumidors: aplicació nativa, aplicació web, pantalla tàctil i multitàctil, giny, codi QR, comunicació de camp proper (NFC), etc. 

Hem recollit a La telefonia al dia (que es pot consultar en línia i en una versió per imprimir com a quadríptic plegable de la mida d’un telèfon mòbil) els termes més actuals de la telefonia mòbil de consum. Es tracta d’una actualització del producte publicat pel TERMCAT el 2012, que incorpora conceptes recents com ara quarta generació (4G), telèfon tauleta o taulèfon, o de màquina a màquina. 

Extret del següent enllaç.

Leave a comment

Filed under Lèxic i semàntica

World Atlas of Language Structures (WALS)

El World Atlas of Language Structures (Atles mundial de les estructures de les llengües) és una base de dades extensa que aplega les propietats estructurals (fonològiques, gramaticals, lèxiques) de les llengües que un equip de 55 autors, la majoria dels quals autoritats representatives de la matèria, ha obtingut de materials descriptius, com ara, referències gramaticals.

Ací podeu accedir al lloc web de l’atles (només en anglès).

Leave a comment

Filed under Curiositats

Curiositats lingüístiques: alerta

Com ja vam explicar quan parlàvem d’adstrat, la paraula alerta ve de l’italià. Aquesta paraula que usem per avisar algú d’un perill ve de l’expressió italiana all’erta («a la pendent», en el sentit de «la front en alt» ), la qual serveix per a posar els soldats en guàrdia.

La definició d’erta segons el diccionari italià il Sabatini Coletti: pujada escarpada i fatigosa.

1 commentarium

Filed under Curiositats

Curiositats lingüístiques: Bigot

La paraula bigot o bigoti, que en català entrà pel castellà, podria provenir d’una expressió germànica bî God (per Déu). Potser aquesta era una expressió molt emprada per homes que lluïen aquest ornament facial.

És també curiós el fet que en anglès hi haja la paraula bigot (persona amb la forta creença que tothom qui no comparteix les seues idees s’equivoca), paraula que manllevaren del francès bigot, la qual, segons una teoria antiga no acceptada plenament, era un malnom despectiu per als normands, els quals usaven la frase deprecatòria esmentada abans.

En italià hi ha també la paraula bigotto equiparable a la catalana beguí.

Leave a comment

Filed under Curiositats

FORMACIÓ HISTÒRICA DEL LÈXIC. PART QUARTA: L’adstrat.

Després d’haver parlat del substrat i del superstrat, terminem la història de la formació de lèxic parlant de l’adstrat, la influència parcial entre llengües veïnes causada, normalment, per haver compartit un mateix territori.

Les llengües en contacte —és curiosa la reacció de la gent quan parle d’aquest fenomen, no hi ha ningú que no haja somrigut, ni que fóra tímidament— amb el català han estat (són) les següents:

Castellà (castellanismes). El castellà ha influenciat la formació del lèxic des de fa molts segles, aproximadament des del S. XIV: alabar, amo, avorrir-se, boda, burro, buscar, caldo, gamberro, guapo, pis, queixar-se, tarda, xato.

Occità (occitanismes). Els occitanismes són en majoria manlleus que daten de l’edat mitjana quan era típic escriure poesia en llengua occitana: ambaixada, bacallà, bosc, bressol, heretge, homenatge, rima.

Aragonès (aragonesisme). Amb major presència a terres valencianes: bresquilla, gaiato, pernil.

Francès (gal·licismes). Nombrosos manlleus francesos: amateur, beixamel, biberó, bidet,  bijuteria, bitllet, carnet, consomé, croissant, croqueta, dossier, dutxa, garatge, hotel, jardí, missatge, moda, patge, quiosc, silueta, somier, xofer.

Portuguès (lusitanismes): bambú, bus, cantiga, carambola, caramel, catre, melmelada, ostra, sarau.

Anglès (anglicismes): Els anglicismes, degut a la força de l’anglès en l’actualitat, són d’origen recent i augmenten a poc a poc: bar, bàsquet, bistec, còctel, escàner, eslògan, esnob, esport, futbol, golf, mànager, pòster, tennis, vàter, xip, zoom.

Cal destacar el cas de Menorca on, a causa de l’ocupació anglesa arran de la Guerra de Successió (s. XVIII), trobem molts anglicismes únics de l’illa: boinder, mèrvol, xoc (guix).

Alemany (germanismes): bigot, blindar, brindis, edelweiss, foehn, jiddisch, kàiser, kirsch, kitsch, leitmotiv, vals, zinc.

Italià (italianismes): L’italià també a deixat empremta en la nostra llengua, bé sia in situ, bé per mitjà de les arts com la literatura i la música: alerta, allegro, anxova, arlequí, attrezzo, bandit, batuta, camerino, capritx, escopeta, espagueti, novel·la, pallasso, partitura, piano, saldo, sobrassada, taràntula, xarlatà.

Llengües ameríndies (indoamericanismes). Les paraules provinents de les llengües ameríndies ens han entrat pel castellà arran de la colonització:  butaca, cacau, cacauet, canoa, cocaïna, hamaca, huracà, lloro, mico, patata, tomàtec (i les seues variants: tomaca, tomata, tomàquet, tomàtiga…), tabac, tauró, xocolata.

 També hem pres paraules d’altres llengües, de les quals, però, per a no fer un text massa llarg, només en nomenaré unes poques: caló (cangueli, endinyar, halar, pispar, xaval), japonès (bonsai, judo, samurai, tsunami), finès (sauna), rus (bolxevic, vodka), txec (robot), escandinau (iceberg), persa (divan), xinès (te).

Doncs dit i fet, açò és tot. Si us ha semblat interessant, teniu cap suggeriment o pregunta, o simplement voleu dir hola, no dubteu a escriure un comentari.

1 commentarium

Filed under Lèxic i semàntica