Què se n’ha fet —n’hem fet—, del verb amar? Com és que ja no l’emprem en català? Avui dia tot és estimar. És que potser el pas del temps ha mutat els nostres sentiments? Si més no, sembla que sí ha canviat la forma com els expressem. És amar, però, paraula reconeguda catalana? Sens dubte! Fem una ullada a les definicions que dóna el DIEC de tots dos verbs:
Estimar:
2 1 tr. [LC] Tenir bona opinió del que val (algú, alguna cosa). Tothom estimava la intel·ligència i el tarannà dialogant del pare.
I com a darrera accepció:
4 tr. [LC] Amar . Cada dia l’estimava més. T’estimo!
Amar:
v. tr. [LC] Tenir amor (a una persona o a una cosa). L’amo tant que no ho puc explicar amb paraules.
Hem passat, doncs, de tenir amor a una persona a tenir bona opinió del que val. Tanmateix continuem fent servir el substantiu amor amb plena tranquil·litat (ella no creu en l’amor; ferit en el seu amor propi; fer l’amor). Sembla que hàgem volgut mantenir aquest sentiment tant bo i bell, mes desterrar la manera més natural d’expressar-lo.
Heus ací un exemple clàssic:
«E girà’s de l’altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:
—Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs.»
Martorell, Joanot. «CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador». A Martorell, Joanot. Tirant lo Blanch.
Ismael Fuster 